Tota la configuració que es fa durant l'execució es feta per live-config. Aquestes són algunes de les opcions més comunes de live-config en que els usuaris estan interessats. Una llista completa de totes les possibilitats es poden trobar a la pàgina del manual de live-config.
Una consideració important és que l'usuari en viu es creat per live-boot durant l'arrencada i no per live-build en temps de construcció. Això influeix no només en on s'han de introduir els materials relacionats amb l'usuari durant la construcció, tal i com es va explicar a Live/chroot local includes, sinó també en els grups i els permisos associats amb l'usuari.
Es pot especificar grups addicionals als que pertanyerà l'usuari en viu fent una preconfiguració (preseed) prèvia del valor debconf passwd/user-default-groups. Per exemple, per afegir l'usuari en viu al grup fuse, afegir la següent configuració preseed a l'etapa chroot:
$ lb config
$ echo user-setup passwd/user-default-groups string audio cdrom \
dip floppy video plugdev netdev powerdev scanner bluetooth fuse \
>> config/preseed/my.preseed.chroot
També és possible canviar el nom d'usuari per defecte "user" i la contrasenya per defecte "live". Si es vol fer això per alguna raó, es pot aconseguir fàcilment de la següent manera:
Per canviar el nom d'usuari per defecte només s'ha d'especificar en la configuració:
$ lb config --bootappend-live "username=live-user"
Una forma possible de canviar la contrasenya per defecte és per mitjà d'un ganxo com s'explica a Scripts ganxo durant l'arrencada. Per fer això, es pot utilitzar el script ganxo "passwd" de /usr/share/doc/live-config/examples/hooks, posar-li un prefix adequat (per exemple 2000-passwd) i afegir-lo a config/includes.chroot/lib/live/config/
Quan el sistema en viu arrenca, el llenguatge està implicat en dos passos:
L'entorn local per omissió en la construcció d'un sistema viu és locales=en_US.UTF-8. Per definir la configuració regional que s'ha de generar, utilitzar el paràmetre locales de la opció --bootappend-live de lb config, per exemple.
$ lb config --bootappend-live "locales=de_CH.UTF-8"
Es poden especificar diverses locales en una llista separada per comes.
Aquest paràmetre, així com els paràmetres de configuració del teclat que s'indican a continuació, també es pot utilitzar en la línia d'ordres del nucli. Es pot especificar una configuració regional mitjançant language_country (en aquest cas s'utilitza la codificació per defecte) o la forma completa language_country.encoding. Una llista de locales suportades i la codificació per a cadascuna es poden trobar a /usr/share/i18n/SUPPORTED.
live-config s'encarrega de la configuració del teclat per X i per la consola utilitzant el paquet console-setup. Per la seva configuració es por fer servir els paràmetres d'arrencada keyboard-layouts, keyboard-variants, keyboard-options i keyboard-model mitjançant l'opció --bootappend-live. Es poden trobar opcions vàlides per a aquests a /usr/share/X11/xkb/rules/base.lst. Per trobar distribucions de teclat i variants per a un idioma determinat, s'ha d'intentar cercar el nom en anglès de la llengua i/o el país on es parla l'idioma, per exemple:
$ egrep -i '(^!|german.*switzerland)' /usr/share/X11/xkb/rules/base.lst
! model
! layout
ch German (Switzerland)
! variant
legacy ch: German (Switzerland, legacy)
de_nodeadkeys ch: German (Switzerland, eliminate dead keys)
de_sundeadkeys ch: German (Switzerland, Sun dead keys)
de_mac ch: German (Switzerland, Macintosh)
! option
Tinir en compte que cada variant mostra la distribució que s'aplica en la descripció.
Sovint, només la distribució necessita ser configurada. Per exemple, per obtenir els fitxers de configuració regional per a la distribució del teclat alemany i suís-alemany per l'entorn gràfic X:
$ lb config --bootappend-live "locales=de_CH.UTF-8 keyboard-layouts=ch"
No obstant això, per als casos d'ús molt específics, potser es vol incloure altres paràmetres. Per exemple, per establir un sistema francès, amb un una distribució de teclat French-Dvorak (anomenat Bepo) en un teclat USB TypeMatrix EZ-Reach 2030, utilitzar:
$ lb config --bootappend-live \
"locales=fr_FR.UTF-8 keyboard-layouts=fr keyboard-variants=bepo keyboard-model=tm2030usb"
Es poden especificar diversos valors per a cada una de les opcions keyboard-* en una llista separada per comes amb l'excepció de keyboard-model, que només accepta un valor. Veure la pàgina de manual keyboard(5) per a més detalls i exemples de les variables XKBMODEL, XKBLAYOUT, XKBVARIANT y XKBOPTIONS. Si s'especifican diversos valors de keyboard-variants es correspondran un a un amb els valors keyboard-layouts (veure setxkbmap(1) opció -variant). Es poden utilitzar valors buits, per exemple, per definir dos dissenys, el valor predeterminat US QWERTY i l'altre US Dvorak:
$ lb config --bootappend-live \
"keyboard-layouts=us,us keyboard-variants=,dvorak"
Un paradigma d'un live cd és ser un sistema pre-instaŀlat, que arrenca desde medis de només lectura, com un cdrom, on les modificacions no sobreviuen als reinicis del maquinari que l'executa.
Un sistema Debian Live és una generalització d'aquest paradigma i per tant, compatible amb altres medis, a més dels CDs, però tot i així, en el seu comportament per defecte, s'ha de considerar de només lectura i totes les evolucions en temps d'execució del sistema es perden al apagar l'equip.
La "Persistència" és un nom comú per nomenar els diferents tipus de solucions per guardar després de reiniciar algunes, o totes, les dades d'aquesta evolució en temps d'execució del sistema. Per entendre com funciona, seria útil saber que, encara que el sistema s'inicia i s'executa des de medis de només lectura, les modificacions als fitxers i directoris s'escriuen ens medis d'escriptura, en general un ramdisk (tmpfs) i les dades dels discos ram no sobreviuen als reinicis.
Les dades emmagatzemades en aquest disc ram han de ser guardades en un suport d'escriptura persistent com medis d'emmagatzematge locals, un recurs compartit de xarxa o fins i tot una sessió d'una multisessió de un CD/DVD (re)grabable. Tots aquests medis són compatibles amb Debian Live de diferents maneres, i totes menys l'última d'elles requereixen un paràmetre d'arrencada especial que s'especifica en l'arrencada: persistence.
Si s'utilitza el paràmetre d'arrencada persistence (i no s'utilitza nopersistence) es proven els medis locals d'emmagatzematge (per exemple, discs durs, unitats USB) buscant volums amb persistència durant l'arrencada. És possible restringir els tipus de volums amb persistència que s'utilitzarà mitjançant l'especificació de certs paràmetres d'arrencada que es descriuen a la pàgina del manual de live-boot(7). Un volum amb persistència és qualsevol dels següents:
L'etiqueta de volum per als overlays ha de ser persistence. I per tal de personalitzar completament la persistència del volum hi ha d'haver un arxiu anomenat live-persistence.conf. Veure El fitxer live-persistence.conf
Aquests són alguns exemples de com preparar un volum que s'utilitzarà per a la persistència. Pot ser, per exemple, una partició ext4 en un disc dur o en una clau USB creat amb, per exemple:
# mkfs.ext4 -L persistence /dev/sdb1
Veure també Utilitzar l'espai que queda en una memòria USB.
Si ja hi ha una partició al dispositiu, és pot canviar l'etiqueta amb un dels següents:
# tune2fs -L persistence /dev/sdb1 # for ext2,3,4 filesystems
Heus aquí un exemple de com crear un fitxer imatge basat en ext4 utilitzat per a la persistència:
$ dd if=/dev/null of=persistence bs=1G seek=1 # for a 1GB sized image file
$ /sbin/mkfs.ext4 -F persistence
A continuació, copiar el fitxer persistence a l'arrel d'una partició d'escriptura.
Un volum amb l'etiqueta persistence pot ser configurat per fer directoris arbitraris persistents. El fitxer live-persistence.conf, ubicat a l'arrel del sistema de fitxers del volum, controla els directoris que fa persistents, i de quina manera.
A la pàgina de manual de live-persistence.conf(5) s'explica en detall com es configuran els muntatges de les overlays, però un simple exemple hauria de ser suficient per la majoria d'usos. Si es vol fer el directori home i el directori del cache d'APT persistents en un sistema de fitxers ext4 a la partició /dev/sdb1:
# mkfs.ext4 -L persistence /dev/sdb1
# mount -t ext4 /dev/sdb1 /mnt
# echo "/home" >> /mnt/live-persistence.conf
# echo "/var/cache/apt" >> /mnt/live-persistence.conf
Després es reinicia el sistema. Durant la primera arrencada el contingut de /home i /var/cache/apt es copiaran en el volum de la persistència, i d'aquí en endavant tots els canvis en aquests directoris es guardaran en el volum de la persistència. Tenir en compte que les rutes que apareixen en el fitxer live-persistence.conf no poden contenir espais en blanc o els components especials . i ... A més, ni /live (o qualsevol dels seus subdirectoris) ni / es poden fer persistents utilitzant muntatges personalitzats.
Es poden utilitzar diversos volums diferents de muntatges personalitzats (amb els seus propis fitxers live-persistence.conf però si diversos volums fan que el mateix directori sigui persistent, només s'utilitzarà un d'ells. Si qualsevol dels dos muntatges són "imbricats" (és a dir, un és un sub-directori de l'altre) el directori pare es muntarà abans que el directori fill per evitar que amb el muntatge un directori no sigui ocultat per l'altre. Els muntatges personalitzats imbricats són problemàtics si estan enumerats en el mateix fitxer live-persistence.conf. Veure la pàgina de manual live-persistence.conf(5) per saber com manejar aquest cas, si realment es necessita (una pista: en general no cal fer-ho).
Si un usuari necessita múltiples magatzems de persistència del mateix tipus per a diferents ubicacions o proves, com persistence-nonwork i persistence-work, el paràmetre d'arrencada persistence-label utilitzat juntament amb el paràmetre d'arrencada persistence permetrà tenir diversos medis amb la mateixa persistència. Un exemple seria si un usuari vol escollir una partició amb persistència amb l'etiqueta persistence-subText utilitzaria els paràmetres d'arrencada: persistence persistence-label=subText.